martes, 6 de mayo de 2008

Gris medio

Mi "tiempo de collage" ha terminado, pero precisamente porque ya no hay más tiempo, hay que entregarlo; me han quedado tantas cosas por hacer, por decir...

Ésta es una constante en mí y en mi vida, soy una inconclusa (risas).

Aún no sé si es un defecto o una virtud. Defecto porque siempre tengo esa sensación de no acabar las cosas, de poder mejorarlas, de dilatarlas hasta hacerlas interminables, de dejar flecos... O virtud porque nunca me rindo y persigo, indago, lucho...

Supongo que lo ideal sería un término medio; el problema es que nunca he sabido encontrar un gris medio que me
convenza... demasiado soso, demasiado enmedio. Pero es que a mi no me gustan los términos medios, no me gustan los grises...

A menudo me pregunto porque no puedo conformarme con lo estándar, con lo fácil, con lo cómodo y me complico la vida de una manera tan brutal. Con los años voy pensando que seguramente no vale la pena, pero es inevitable, yo siempre ahí con el cuerno metido en tareas imposibles, ¿será por que soy capricornio? ¡¡ah, no!! pero si yo no creo en el horóscopo...

Mi collage está lleno de símbolos, de metáforas de mí y de mi vida:

Mi pelo, con letras de fuego, lo hice escribiendo con mi cámara y unas libélulas luminosas. Es todo lo que tengo en la cabeza, ideas, pensamientos, pasiones... cosas que a menudo me pierden como a Sansón.

Mi ojo de "fotógrafa", con la rolleiflex de mi padre, su ojo en mi ojo. Me gusta pensar en lo que él veía a través de esta cámara y cómo la sostenía en sus manos.

La mano de Pol, que escaneamos una tarde de lluvia, junto con su pie. Espero que esté siempre cerca de mí.

Mi cuerpo como una radiografía, donde algunas personas pueden leer mis entrañas. A veces me siento transparente y me da miedo que se me escurra la sangre.

Mi corazón, es como un tomate cherry (risas).

Mi inicial O, es un quimiograma, muy sencillo de entender: vueltas y vueltas sobre uno mismo... (más risas)

En fin...

olga

Com peix a l'aigua...

El meu univers és clarament simbòlic i, francament, ja em va bé. Em serveix per il·lustrar pensaments amb imatges. És per això que crec que m'estimo tant la fotografia i l'escriptura. Aquests dos mons són tan BELLAMENT simbòlics (tota imatge, tot mot implica necessàriament un concepte mental previ...) que, amb sinceritat, em sento com peix a l'aigua. En l'apartat de "Microcosmos i el collage" parlava de símbols; símbols que es podien "llegir" en el treball que properament lliurarem. Alguns d'aquests no s'han utilitzat, queden en la meva particular caixeta de Pandora per a un futur, de ben segur, immediat; però em fa contenta veure que d'altres (com la meva dèria pel pas del temps, representat mitjançant el rellotge i les diferents fases d'un eclipsi de Lluna... [Aquí hi entraria també el concepte de racionalitat i feminitat respectivament...]) han anat prenent forma en aquest espai que la meva companya i jo mateixa hem anomenat "Collage en construcció". Tot i que el collage, en forma de treball acabi avui aquí, el nostre collage personal continua, perquè en aquest món tan bellament simbòlic, francament, ens hi sentim... com peix a l'aigua...

Àngels

Reines de cors


"Qué es la vida, un frenesí/ qué es la vida, una ilusión,/ una sombra, una ficción,/ que el mayor bien es eterno/ que toda la vida es sueño,/ y los sueños, sueños son." Calderón definia així el complicat concepte de "vida" i segurament (no sóc ningú per començar a desmuntar els mestres...) tenia tota la raó, però nosaltres creiem que la vida s'assembla més a un joc; un joc de cartes. Quan neixem se'ns reparteixen unes cartes i al llarg de la vida anem fent joc... De vegades, les cartes són excel·lents però les circumstàncies de la vida fan que no sapiguem jugar-les amb prou intel·ligència i d'altres vegades, les cartes són bastant mediocres, però tenim una agudesa (segurament fruit de la necessitat) tan clarivident que el joc, sorprenentment, no pot ser millor... És per això que, de fet, no importen gaire les cartes obtingudes sinó saber jugar amb habilitat i... això sempre... tenir, per si un cas, un bon as a la màniga.

Àngels

Había una vez unas estenopeicas...





...que decidieron esconderse del mundo.

Desaparecieron del mismo modo misterioso en que habían aparecido...

Pura magia.

Nunca más se supo de ellas...

Afortunadamente, antes de diluirse en el universo, las digitalizamos y positivamos.

Quede así constancia de que la Piko-cámara ( caja de puritos ) funcionó.

olga

lunes, 5 de mayo de 2008

Temptatives fallides...




És una llàstima... És una llàstima que la inspiració de Hockney al final no hagi servit de res... De primer vam pensar que un cop acabada la imatge la retrataríem en fragments perquè tots els companys (i profes també, "of course") reconstruïssin la imatge "in situ" per tal que participessin també en la construcció del collage i així, d'alguna manera, se la fessin també seva... Hagués estat geniaaaaaaal!, però la realitat es va imposar en no trobar enlloc! (ni a Girona ni a Barcelona) els rotlles per a l'estimada Polaroid... Com és que no han continuat fabricant material per a aquesta màquina que comporta creativitat (sí, ja ho sé, una mica "cutre", però "bueeeeno") a tots els que sentim passió pel tema fotos??? [La pregunta és retòrica, és clar...]. En fi, és una llàstima... És una llàstima que la inspiració de Hockney al final no hagi servit de res...

Àngels

the great escape



The great escape, Patrick Watson.

Recomenada especialment pel "dj-il·luminat" Uri Soler

Olga

sábado, 26 de abril de 2008

A veces las cosas ocurren





Esta tarde tenía reservado el plató 5 para mi sesión de fotos del trabajo de iluminación. Era la segunda vez que lo reservaba, pues mi modelo se había puesto enfermo la semana anterior y tuve que anularla.

Media hora antes de las seis, mi presunto modelo me manda un sms para decirme que no va a venir y me quedo, literalmemte, compuesta y sin modelo, por segunda vez...

La desesperación me consume, pues mis planes, mi cuadrícula perfecta de trabajos, horarios y esquemas, se ha venido abajo.

No tengo modelo, no tengo tiempo para llamar a nadie, el reloj corre...

Salgo fuera del plató para despejarme, para relajarme y pensar. Veo las sillas colocadas en perfectas líneas, listas para la conferencia a la que no puedo asistir y que ya había dado por perdida.

Me encuentro con Manel Esclusa, está ya preparándose para recibir a su público.

Sin pensarlo, me surge un desparpajo desvergonzado y le digo,: "Manel, ¿estás solo?, necesito un modelo para mis fotos, será un momento, ¿te vienes conmigo?" y sin darle tiempo a reaccionar me cuelgo de su brazo y lo arrastro hacía el plató...

Manel se deja hacer como un corderito que va al matadero; le siento, le peino, le muevo el mentón para buscarle el perfil, le digo que me mire...

...y él me obsequia con esta mirada desafiante que me atraviesa, infinita y lacerante como un cuchillo.

Sólo espero que a través de su mirada azul, algo de él, de su talento, se haya filtrado hasta mi retina y me de inspiración...

A veces, simplemente las cosas ocurren

Olga


Ps: finalmente fui a la conferencia.
Al terminar, Manel me dice : "sacáme guapo, ¡¡eh!!"
Qué más se puede pedir...

martes, 15 de abril de 2008

Taller creatiu "Collage"





Aquí teniu algunes imatges de les primeres passes concretes del procés...

Àngels

lunes, 14 de abril de 2008

Missatge per confeccionar el "Paisatge d'emocions"...

> -----Mensaje original-----
> De: àngels riscado [mailto:angelsname@hotmail.com]
> Enviado el: divendres, 4 / abril / 2008 13:40
> Para: Antonia Tubau; David Guixeras; Dolors Alabau; Eva Pastor; Maria
> Llapart; Puigdevall Noguer, Montse; Montse Servia; Nuria Gras; Xavi Gros
> Asunto: Nens, com anem de creativitat!!!???
> Importancia: Alta
>
>
>
>
> Ei nens!
>
> Us escric per tornar-vos a enredar en un dels meus projectes... Sí, sóc un pèl pesadeta però si us ve de gust participar-hi a mi em farà il·lusió. El concepte del projecte és una mica "rollo" d'explicar en un miss però perquè us en feu una idea us diré que és un treball compartit amb una altra companya de Grisart. En el fons es tracta de representar-nos a nosaltres mateixes (la nostra essència, la nostra evolució, les nostres contradiccions...) per arribar a construir-nos, a SER. Sí, ja sé que potser algú de vosaltres ja badalla però... En resum, que vull que els meus amics ("oséase", "valtros") hi estigueu representats i per això necessitaria que m'enviéssiu via miss fotos, textos, dibuixos, pintures... (i tot el que us vingui al cap en relació a la nostra amistat o el que us sembli...) per tal que amb tot el material que tingui pugui fer un fotomuntatge que anaria en una zona concreta de la meva representació. Podeu utilitzar el mitjà que us interessi més ja que el treball és de processos alternatius... Per tant, imaginació! Seria ideal que m'ho enviéssiu el més aviat possible (per exemple al llarg de la setmana que ve...) però si algú necessita més temps, que m'ho digui... Estaria molt contenta si m'ajudéssiu... Us engresca la cosa encara que sigui una mica "pallà"? Ah, plis, que el format no pesi gaire (JPEG, per exemple, encara que sigui amb compressió 12...).
>
>
> Mil gràcies!
>
> PS: Ah! Me n'oblidava! Pel treball hem creat un BLOG també molt "pallà". Ja us passaré l'adreça perquè hi digueu la vostra...
>
> PS1: Montse, tot i que l'adreça de correu va a nom teu, el miss també va per a la Martina!
> PS2: Eva, li pots passar a l'Elsa i a la Marta? Jo com sempre amb la meva línia de perdre adreces i bla, bla, bla...
> PS3: Ei, Sílvia, a veure si veig una pintura teva, eeeeehhhh, que estaria guai!
> PS4: Cosineta Dolors, aquest cop t'enredo... A veure si cola... ;-)
>
> Àngels

Microcosmos i el Collage...

Els símbols en aquest projecte són bàsics. Cadascun d'ells és un petit univers, un microcosmos de mil lectures diferents, de mi òptiques diferents...

CARGOLS I FILS: Són les "molles" que tinc per cabells, però alhora expliquen els meus orígens. Un homenatge a aquells que han fet possible el meu viatge, la meva constant evolució...

FOTOS EN COLLAGE: És el meu "paisatge d'emocions". Un divertimento on amics i col·legues participen del projecte i li donen vida pròpia.

POEMA: És un poema encara inconclús; uns mots encara latents que conformen allò que sóc, sento i penso... Un SER que degusta amb delit cada lletra, cada fonema...

COR: La meva ànima i la seva... Barreja, mescla... Ara jo sóc tu i tu ets jo...

NENA: L'Àngels menuda, l'Àngels a la que em cosa acontentar i alhora l'Àngels a la que no puc deixar de banda. Un passat, present; un present, passat.

GOMETS I PLUJA: Cadascuna de les "peques" que geogràficament acampen pel meu rostre. Transformen, quasi sense voler-ho, l'Àngels seriosa i hiperresponsable en una Àngels creativa i teatrera.

FLOR: El desig, la passió però també el nucli des d'on es projecta la creativitat feta paraula. Un "picar l'ullet" a la meva companya de projecte, a la meva confident de qüestions artístiques i creatives; és a dir, a les idees boges que només ella i jo podem entendre.

I altres símbols que encara han de venir... i que ja explicaré més endavant... Tastet: La columna, les espelmes...

Àngels